divendres, 11 d’octubre del 2013

Les il·lusions com a motor de canvi

Quan un dia t'aixeques del llit ben aviat, vas al bany, et rentes les dents, et dutxes, et vesteixes amb la roba que tu mateix has escollit, et poses les sabates, agafes les claus, et disposes a treure el cotxe del garatge i ho fas recordant lo afortunat que ets al teballar a un lloc, et sents satisfet i feliç. Aquesta és la meva sensació des del 2009 quan vaig entrar a treballar al Consorci d'Acció Social de la Garrotxa. Aquell any, llegint una revista local de la Garrotxa vaig descobrir una oferta de feina. Em vaig presentar. Em vàren fer l'entrevista, i per alegria meva varen decidir contractar-me. A partir d'aquí tot va començar a canviar. 

Tot i així, sempre hi ha moments on pel que sigui -perquè no tens temps per pensar, perquè no ho valores prou, perquè no hi vols pensar, etc.- ho tens interioritzat però no ho expresses. Però avui, no és aquest dia sino que és un dia "somrient" on la il-lusió del primer dia torna a aflorir. Serà cosa de les emocions -allò que de petits no ens ensenyen o ensenyaven i has d'aprendre a mesura quan et fas gran- o de passar una de les millors èpoques de la meva vida -tinc una feina que m'estimo, tinc la sort de col·laborar en un postgrau que m'ha canviat la vida, tinc la millor de les companyies en aquesta aventura que és la vida, i aviat estic cridat a ser pare si tot va com esperem- però el cas és que aquesta he tornat a sentir que la pell s'em posava de gallina i la il-lusió del primer dia. Com aquell dia en el qual et fas conscient de la "felicitat". Aquell dia on observes els petits detalls que et regala la vida i on en una especie de pel·licula et passen pel cap aquells moments, persones e imatges que han marcat la teva personalitat.

La causa de tot això? Tres coses. Per una banda, una visita a una escola fantàstica de Figueres on, dintre de totes les coses que fan, procuren perquè aquesta sigui inclusiva. En poques paraules, és una d'aquelles escoles on l'aprenentatge dialogic entre les persones esdevè el lei motiv educatiu. Pensar en els altres per construir conjuntament allò que somiem. Per altra banda, la sensació d'aprenentatge que m'ha produit la meva feina aquesta setmana -però també els darrers temps- on a través d'algún cas complexe m'estic convertint en millor professional i més exigent amb la qualitat de servei que oferim. I per acabar, l'energia de disfrutar amb el que fem ha generat que en el postgrau de la UdG en resolució de conflictes públics i mediació comunitària estiguem tinguent molt bon feed back i bastants alumn@s amb ganes d'aprendre.

En definitiva, les il·lusions son un motor de canvi per aquells qui persegueixen millorar dia a dia. Puc dir, que he tingut la sort d'haver estat en el lloc i el moment adequat, i això a banda dels canvis que m'ha aportat a la meva vida m'ha permès conèixer a gent apassionada, compromesa, valenta, intel·ligent, extrovertida, crítica, reflexiva i el més important per mi -que estima la seva feina i el que fa- . Però això, no s'acaba aquí. Hi ha aventures que comencen i que segur que ens aportaran moltes coses. Precisament, això és el que tothom demana alguna vegada. Si em voleu fer cas i em voleu escoltar, només us diré una cosa: S'han d'intentar les coses. Perquè és quan ho proves que surten. Si algú em fa cas, m'agradaria que ens ho expliqués ;-)

1 comentari:

  1. Gràcies, Eduard!
    El teu escrit arriba en mi a on no t'imagines! Jo també em sento orgullosa de la meva feina, m'agrada i aprecio valuosament la institució on treballo. De vegades però, petits núvols grisos no et deixen veure el sol en tota la totalitat. El teu escrit avui, em dóna la força per continuar amb la ilusió que sempre he tingut per la feina!!
    Gràcies per la teva reflexió i sobretot per ser un gran company!

    ResponElimina