Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris diari de girona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris diari de girona. Mostrar tots els missatges

diumenge, 23 de febrer del 2014

Aparentment incompatible

Article publicat al diari de Girona el dimarts 18 de febrer de 2014
Autors: Xavier Pastor i Eduard Carrera

Avui dimarts a la tarda, a la Casa de Cultura de Girona, participem en un debat organitzat per Esquerra Republicana de Catalunya per parlar de les repercussions que provoquen les activitats d'oci nocturn a la ciutat i concretament del soroll ocasionat que molesta les persones que dormen.


D'entrada, com a conflicte, sembla que els interessos dels que, d'una banda, volen fer negoci i gaudir de la nit passant-ho bé -els propietaris i usuaris dels locals d'oci- i, de l'altra, aquells que pateixen els sorolls associats a aquesta activitat -els veïns que volen dormir- siguin aparentment incompatibles, i més si es donen en un mateix espai i en un moment en el que generalment preval el descans.
En aquest debat, entenem que hem estat cridats a parlar des de la prevenció, gestió i Resolució de conflictes. Enfront d'aquesta situació, ens tocarà explicar i mostrar com aquests interessos aparentment incompatibles es poden superar si les persones, organitzacions i institucions implicades i afectades es comprometen i participen en processos per abordar i tractar el conflicte afavorint les condicions per trobar acords i generar consensos que satisfacin totes les parts. 


Així, de què parlarem a la xerrada d'avui? Bàsicament presentarem 7 idees i elements clau per a superar aquest tipus de situacions, tenint en compte que la realitat avala que aquests plantejaments ofereixen resultats.


Quines són aquestes 7 idees clau? De forma molt resumida, quasi telegràfica, ja que del que es tracta és que vinguin a l'acte i ens escoltin: 1) Tenir clar que estem davant d'un conflicte i que si no l'abordem, el que segur que pot passar és que cada vegada sigui més difícil tractar-lo, ja que les posicions estaran més allunyades; 2) És tan important el motiu que l'ha generat com els comportaments i els processos seguits per solucionar-lo. La realitat ens diu que quan més poder tenen les persones per parlar del problema i de la forma de fer-ho, més possibilitats hi ha de solució; 3) Un conflicte és i varia en funció de les seves característiques. No és exactament igual si es produeix en una ciutat que en un entorn rural. Ni tampoc si estem parlant d'un problema de carrers o de serveis socials; 4) No sorgeix de la nit al dia. Malgrat que estem acostumats a percebre-ho així pels mitjans de comunicació. Hi ha un històric, un abans i un després. Cal que passin coses que allunyen les posicions dels uns i dels altres i dificulten el diàleg per l'aparició del conflicte. En conseqüència, per solucionar-ho, n'hauran de passar unes altres, acostar-se per parlar; 5) Hi ha més actors dels que aparentment creiem amb capacitat de problematitzar i resoldre la situació: els implicats, els afectats i els interessats. És primordial identificar-los i fer-los participar; 6) Cal passar de les posicions a favor o en contra d'una o altra cosa, i aconseguir que tothom expliqui els seus interessos, només així es podran trobar els punts en comú; i 7) Es fa necessari dissenyar i posar en marxa un procés i un espai de diàleg integrador, específic i continu sobre el problema, un pacte (un compromís), un pla (amb actuacions a curt, mig i llarg termini), que integri i faci compatible les necessitats dels uns i altres i fomenti la creació d'alternatives adequades per al lloc o àmbit del conflicte. 



Portar a la pràctica aquest treball no és fàcil, però com totes les activitats humanes és possible. Si a tot el que hem dit, s'afegeix una actitud positiva i es té un pla, no només s'assoleixen solucions satisfactòries, sinó que a més es mantenen en el temps.

dijous, 3 de gener del 2013

Conflictes de forma


Confiaria vostè en un professional que no compleix les normes i no sap fer la feina? I si a més de fer-la malament, crea conflictes d'incalculable repercussions?
La política ens sorprèn contínuament, especialment la municipal. El divendres 5 d'agost, al Diari de Girona, en Martí Santiago publicava la notícia que cinc regidors de diferents ajuntaments havien estat enxampats deixant-se falsificar la signatura per poder presentar una moció al Consell Comarcal. En la seva defensa, els regidors, com a consellers comarcals, s'escuden dient que estaven d'acord amb la moció, que no van tenir temps de signar-la i que van demanar a un altre regidor que ho fes per ells. És a dir, que només és un defecte de forma.

Independentment que sigui veritat o no, tot això ho sabem ara, perquè els van enxampar. Els regidors admeten que això no ho podien fer o que ho han fet malament i que van decidir fer-ho per estalviar-se la feina d'haver de signar la moció un per un, o sigui deixar de complir amb aquest procés bàsic establert de la seva feina. I això, no només no està bé, sinó que és un delicte. No es pot fer. Què passaria si en lloc d'un polític, fos un ciutadà qui hagués comès el defecte de forma? Vet aquí que el que tenim d'entrada no és un defecte, sinó tres o quatre conflictes i dels grossos, de forma i de fons, malgrat que el president del Consell Comarcal digui "que no s'ha de fer sang", perquè "tampoc passa res". I tant que passa. 

Primer, han comès un delicte derivat del fet de no acomplir els seus deures com a consellers: volien presentar una moció al ple del Consell sense respectar la norma i el procés. Per cert, al final la moció s'ha retirat. És a dir no han estat capaços de seguir la forma, ni tampoc de retre comptes davant dels seus electors pel contingut de les seves propostes. 

Segon, un cop més, determinats polítics no només no resolen els problemes de la gent, sinó que es dediquen a crear-ne de nous, amb el seu derivat cost. En aquest cas, han perdut legitimitat com a persones, ja que no han estat capaços de saber fer la seva feina, i com a polítics, els uns per incomplir una norma i els altres perquè diuen que si no es compleix "tampoc passa res". Quina pena imposaria un jutge a una persona per la falsificació d'una signatura? 

Tercer. Es tracta d'un conflicte d'incalculables repercussions del qual no podrem mesurar l'impacte fins que torni a haver-hi unes eleccions. En aquell moment, sabrem si la confiança dels ciutadans cap aquest polítics o cap a tota la professió ha caigut una mica més. Fins aquell instant, no podrem valorar si aquests escàndols han incrementat el desencant de la gent cap els seus polítics.

Quart i últim, es poden estalviar aquests conflictes. Com? Respectant les normes i cuidant les formes. Els polítics són els responsables del correcte funcionament de la societat i referents públics per a la gent. Les seves paraules i els seus comportaments són indicadors del que és convenient i del què no. Transgredir les normes i dir que no passa res genera una preocupació i dubtes seriosos en els ciutadans sobre la integritat de tota la classe política, ja que poden arribar a creure que aquesta és la manera habitual de fer les coses, quan no és així.


dimecres, 2 de gener del 2013

Els costos del conflicte


Aquest dies hem sabut quin ha estat el cost del conflicte dels "cogombres": 227 milions de €. Aquests milions són les compensacions per les pèrdues derivades de la incapacitat de vendre i emmagatzemar la collita de cogombres bàsicament espanyols, a causa de les declaracions de la senadora de sanitat d'Hamburg Sra. Cornelia Prüfer-Stoks el maig passat.
 
El conflicte es dóna com a resultat de les declaracions públiques d'aquesta senadora alemanya, que afirmava tenir proves que assenyalaven els cogombres espanyols com a causants de la mort de ciutadans alemanys per intoxicació. Després es va demostrar que les anàlisis no eren gens concloents, però independentment de la certesa o no de les proves científiques, el conflicte entre els dos països estava servit. 

La gestió de la crisi sanitària a mans dels científics alemanys, però sobretot per part de les institucions públiques, concretament d'aquest senadora alemanya, va ser fonamental en la creació i aparició d'aquest conflicte, ja que posteriorment les anàlisis van quedar en entredit. Tanmateix, el mal ja estava fet. Tot el món, especialment els consumidors europeus, desconfiaven dels cogombres, fent caure en picat la venda de productes espanyols, italians, holandesos, belgues i polonesos, i provocant la seva destrucció. 

I és que els conflictes són una bona font d'aprenentatge. Segurament tots ho sabem, fins i tot més o menys tenim clar què s'ha de fer en aquestes circumstàncies, però aquest cas demostra de nou que generalment la gent no aplica el que sap. 
Les proves de les primeres anàlisis suposadament apuntaven els cogombres, concretament espanyols, com a causa de la mort dels ciutadans alemanys. La senadora va considerar que tenia la informació necessària per afrontar una alarma sanitària, ja que es coneixia la font de la intoxicació. Les seves paraules, malgrat que podien generar un conflicte amb els productors agrícoles, transmetien una imatge forta de la salut pública alemanya i esvaïen qualsevol risc d'epidèmia. Però hi havia altres possibilitats. Amb els primers indicis sobre els cogombres, fer verificacions, ja que hi havia molt en joc. Un cop verificat, parlar amb els països europeus productors i amb les institucions de la Unió Europea en aquesta matèria, posar a treballar diferents científics per trobar un remei a la malaltia i sobretot acordar el missatge que es comunicarà. Per contra, es va imposar la visió espantadissa i miop de la senadora en la gestió de la crisi sanitària que, contaminada per les declaracions d'aquell moment de polítics alemanys sobre l'estat de l'economia espanyola i la manca de productivitat laboral, va precipitar un conflicte públic de grans dimensions i costos elevats.
D'entrada, 71 milions d'euros només per al 50% de les pèrdues dels productors de cogombres, però també de tomàquets, enciams, carabassó i pebrot, espanyols. L'altra 50% està previst poder compensar-ho més endavant amb subvencions. 
Si en situacions normals no s'han d'assumir aquestes pràctiques i aquests resultats, en època de crisi aguda, amb retallades i restriccions públiques i privades, la creació innecessària d'aquests conflictes és intolerable i més tenint en compte que aquest s'hauria pogut estalviar.
 
Ara ja sabem amb dades quins són els costos d'un conflicte, però sobretot tenim indicis clars del que no s'ha de fer i, sabent-ho, el que cal posar en pràctica per resoldre'ls amb èxit.


XAVIER PASTOR I EDUARD CARRERA 
Article Publicat al Diari de Girona el 3 d'Agost de 2011

Starsky & Hutch


«Fa set anys, Laporta i Rosell amb un equip de joves empresaris d'èxit de 35 i 45 anys van decidir presentar-se a les eleccions del Barça»

Malgrat que el Futbol Club Barcelona ha aparegut força dies en les portades dels principals diaris del país i ha estat en boca de la gent durant setmanes un cop finalitzada la lliga de futbol, el conflicte entre Laporta i Rosell, expresident i president actual del club, respectivament, no ha beneficiat gens aquesta institució. Amb aquest conflicte, la imatge del Barça s'ha associat amb les mútues acusacions de comportaments poc responsables, reprovables èticament i, fins i tot, punibles legalment entre Laporta i Rosell. Això enfronta socis i simpatitzants d'arreu.

Fa set anys, Laporta i Rosell amb un equip de joves empresaris d'èxit de 35 i 45 anys van decidir presentar-se a les eleccions del Barça per dedicar-li "els millors anys de la seva vida". Després del primer gran èxit esportiu, la lliga del 2005, Laporta va fer fora Rosell i tres directius més, fent-se públic un conflicte sobre com dirigir el club. D'ençà, s'obre el millor període futbolístic de la història del Barça. Laporta extrema el seu presidencialisme, mentre valora el seu futur polític independentista. Rosell, des de fora, es prepara per ser el proper president del club.

En tot aquest procés i especialment durant el 2010, any d'eleccions a Can Barça, Laporta i Rosell, companys de viatge en el passat, es comporten com aquella parella de policies de la sèrie de TV dels anys setanta Starsky & Hutch. El primer és el policia dur, que actua sense miraments ni contemplacions, de forma directa; Hutch, el noi de cabells rossos de cara amable, funciona pausada i reflexivament, però fa ús de la força quan convé reduir els delinqüents. Laporta fa gran proclames a les assemblees sobre les crítiques que des de fora es fan al club i a la seva persona, manifesta el seu independentisme als mitjans de comunicació, insulta al president d'Extremadura i es baralla i espia els membres de la seva junta directiva. Rosell pregona de forma amable la necessària recuperació de la normalitat, una gestió del pressupost correcta i evitar els conflictes interns en la campanya electoral. I malgrat tot, assolida la presidència, denuncia als tribunals Laporta per mentider en el cobrament d'unes suposades comissions de Ronaldinho i elabora una auditoria econòmica que presenta a l'assemblea de compromissaris per decidir si es duen a terme accions judicials contra l'antiga junta per malversació.

El Barça és "més que un club". Amb aquesta frase pronunciada per primer cop l'any 1968 per Narcís de Carreras en el seu discurs de pressa de possessió com a president del club i convertida al 1973 en lema electoral d'Agustí Montal, es va vehicular amb èxit la representació d'un sentiment i d'una identitat catalanes i la defensa dels drets i les llibertats democràtiques en temps de dictadura. Avui aquesta idea s'associa a aquests sentiments, però també al prestigi i la vessant més humana i social d'un club que aplega moltes persones a tot el món.

Pel fet que el Barça és com és, s'ha demanar d'ara endavant als presidents del club responsabilitat pública en les decisions, comportaments i declaracions, és a dir, que prevalgui la institució i els valors que la representen per damunt dels interessos privats, com presentar-se a unes eleccions polítiques, i evitar la creació i generació de conflictes personals basats en actituds de revenja que malmetin el club. El Barça no està absent de lluites i de conflictes, especialment quan es tracta de ser-ne el president, però aquests han de donar-se i gestionar-se positivament respectant la història, el prestigi, la idiosincràsia, la imatge i les simpaties que transmet i desperta el club arreu del món.


XAVIER PASTOR I EDUARD CARRERA 
Article Publicat al Diari de Girona el 6 de desembre de 2010

dilluns, 31 de desembre del 2012

Amb Gómez, guanya la política

XAVIER PASTOR I EDUARD CARRERA 
Article Publicat al Diari de Girona el 13 d'Octubre de 2010





 Deia en l'article d'opinió "Tomás Gómez des d'una visió positiva" que en la competència, en la confrontació i en el conflicte hi ha aspectes positius, malgrat molts polítics i mitjans de comunicació es preocupen més per atreure l'atenció de l'elector i del lector posant l'èmfasi en la lluita, l'adversalisme i l'atac personal.

La veritat és que la percepció generalitzada sobre el conflicte, com un fenomen que fa por i que assimilem a una situació que es troba fora del nostre control o més enllà de la normalitat, ajuda a contagiar aquesta visió negativa. Tanmateix, el conflicte és un fenomen que forma part de nosaltres i de la societat i, en conseqüència, que no podem obviar, perquè no fer res provoca desgast i cap solució. Per tant, es fa necessari afrontar-lo i és en aquest moment quan una visió, una actitud i uns comportaments positius en el conflicte es fan imprescindibles per assolir una solució satisfactòria. I és que l'elecció de Tomás Gómez com a candidat del PSM a la presidència de la Comunitat de Madrid té més aspectes positius que negatius. Per aquest motiu, ens hem proposat mostrar com, en contra del tractament d'alguns mitjans de comunicacions, opinadors i polítics, allò més normal hauria estat fer un tractament positiu d'aquest conflicte com a notícia i de les repercussions.

Avui hi ha un nou nom i cognom amb dimensió pública relacionat amb valors de constància, perseverància i compromís amb la política i els ciutadans i que la gent abans desconeixia. Tomás Gómez ha ocupat durant aquests darrers 20 anys la majoria de càrrecs de responsabilitat en el PSM. Gómez ha estat l'alcalde més votat a les eleccions municipals del 2003 amb un 75,5% i va revalidar l'alcaldia de Parla en el 2007. En contra de la cúpula del PSOE va decidir presentar candidatura a les primàries de Madrid, guanyant-les finalment davant de Trinidad Jíménez, la "prefe" de Zapatero.

Amb la convocatòria de les primàries es va produir una mobilització de la militància: del seu rol actiu enfront de les maquinàries electorals i de la importància del seu vot per decidir el candidat del partit. En aquesta elecció ha participat el 81% de la militància, 14.749 dels 18.140 totals, dels quals 7.606 (51,71%) van votar per Gómez, i 7.059 (47,99%) ho van fer per Jiménez. El resultat va ser ajustat.
Les primàries al PSM han estat un procés modèlic en el qual els candidats han prioritzat el joc net sense al·lusions ni critiques personals destructives i destacant els plantejaments i propostes electorals. Un exemple són les paraules de Jiménez, un cop ha perdut, recolzant el lideratge de Gómez en el PSM i el seu suport per derrotar Esperanza Aguirre del PP.
Durant tot aquest temps, quan s'ha parlat de la Comunitat de Madrid no s'ha parlat del PP ni de l'Esperanza Aguirre, sinó d'una alternativa socialista que ha mobilitzat militants i mitjans de comunicació, que ha captat l'atenció dels futurs electors, a partir de la manera democràtica i transparent d'escollir el candidat, recuperant crèdit i confiança polítiques, i incrementant les expectatives i l'interès de la competència electoral entre el PSOE i el PP en les eleccions del proper any.

Perquè parlar de Zapatero i dels efectes de la victòria en les primàries de Gómez és parlar d'un altre conflicte, del qual la crisi econòmica ja s'encarregarà de traduir els seus efectes quan haguem de decidir qui ha de presidir la Moncloa en les properes eleccions generals el 2012.


divendres, 28 de desembre del 2012

Com es crea un conflicte públic

XAVIER PASTOR I EDUARD CARRERA 
Article Publicat al Diari de Girona el 21 de Juny de 2010





La política local també es juga en els mitjans de comunicació, i més quan els polítics són objecte i subjecte de conflictes i quan comparteixen govern. Aquest és el cas del govern de Sant Feliu de Guíxols que, ara, amb tranquil·litat ens proposem analitzar. Dic, proposem perquè aquesta article és el resultat del treball de l'Eduard Carrera, alumne del postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària, i de mi mateix, com a director.

Concretament, el govern de Sant Feliu de Guíxols va centrar la nostra atenció en el moment en el qual el seu alcalde, Pere Albó (PSC), va proposar una consulta popular per contrarestar una moció de censura de l'oposició (CiU+TSF+Amics). Amb aquesta proposta es creava un conflicte públic sense precedents i d'importants dimensions. Públic: perquè aquest conflicte afectava el govern i l'ordenament democràtic i local, perquè s'implicava els ciutadans i, perquè, es captava l'atenció dels mitjans de comunicació.

Però, la consulta era només el símptoma: 1) d'un conflicte latent entre els partits polítics i les persones que els representen, tant del govern com de l'oposició; i 2) de la intensificació del conflicte, ja que, si finalment es feia la consulta o la moció de censura, es produirien més tensions i més lluites, fent "escalar" el conflicte més i més amunt.
Així va ser. Un cop l'alcalde va ser desposseït del seu càrrec, es va fer saber que el Sr. Luque, regidor d'Amics i del nou govern, i constructor de professió, feia obres llicència. Abans de continuar cal preguntar-se, per què es feia saber això ara i no abans mentre el Sr. Albó i ERC governaven? En Luque es va sentir amenaçat i va respondre de forma desmesurada assetjant físicament l'exalcalde a casa seva, i els seus treballadors agredint-lo. Finalment, l'actual alcalde, el Sr. Motas, de TSF, va haver de cessar-lo i per tant deixar el govern en minoria i tant o més inestable que l'anterior.

Les causes del conflicte són els comportaments dels partits polítics, que propicien contínuament la lluita i la tensió: rumors d'assetjament de regidors a tècnics, conflictes d'interessos privats, irregularitats administratives silenciades, consultes ciutadanes fora de context, mocions de censura d'antics socis de govern, etc. Però també deixi'ns dir-los que la distribució del ple en regidors resultant de les eleccions municipals -PSC 7, CiU 5, TSF 5, ERC 2, ICV 1, Amics 1- ha predisposat aquesta inestabilitat governamental. Sant Feliu de Guíxols ha estat 20 anys governada pel PSC, 11 per CiU i 3 anys per dos governs de coalició de signe diferent, però amb un demoninador comú: els independents de TSF.

No sabem els resultats de les properes eleccions municipals, però sí podem dir que: 1) si els polítics no volen perdre la nostra confiança, han de ser més honestos i aprendre a dir les coses quan toquen i no quan els convenen, bé per guanyar les eleccions o com a despit perquè t'acaben de treure la cadira; i 2) si s'ha de compartir el govern, saber les condicions d'aquest acord i del seu manteniment, evitant que qualsevol excusa sigui vàlida per reproduir un conflicte públic.

dijous, 20 de desembre del 2012

Conflicte Públic

Xavier Pastor."Conflicte Públic. 30 articles breus sobre la Resolució de Conflictes". 2012. Etervisual. (conté articles elaborats conjuntament amb l'Eduard Carrera)

Conflicte PúblicPrimer llibre a casa nostra que aborda i tracta exclusivament el Conflicte públic i ofereixclaus i processos per a la seva gestió i resolució.

Aquesta publicació recull un conjunt d’articles de premsa on s’expliquen de forma atractiva i pedagògica conflictes públics, i, a la vegada, es comenten i s’apliquen formules provades per a la seva gestió i Resolució positiva i amb èxit.

Els trenta articles d’aquest llibre tracten conflictes públics, des de la seva triple vessant: 1) problemes que impliquen o afecten a les persones com a  ciutadans; 2) situacions i fets que reclamen una resposta des dels governs i les administracions públiques, com a garants i responsables de la seguretat i l’estabilitat socials; i 3) esdeveniments i declaracions d’assumptes conflictius que s’informen en els mitjans de comunicació, que esdevenen i es fan públics.

Comprar en versió KINDLE

Comprar en versió TABLETA i ordinador


Xavier PastorXavier Pastor

Politòleg i conflictòleg. Director del Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la UdG (Fundació UdG). Autor i coautor de diferents investigacions a Catalunya i de llibres: Guia pràctica de la gestió de conflictes en el teixit associatiu i de voluntariat (2006); Mediació Comunitària i Gestió Alternativa de Conflictes. De las experiencies a la bones pràctiques (2007). Conflictes i Conflictologia (2008). Materials del Llibre Blanc de la Mediació a Catalunya (2009). Col·laborador docent de diferents Masters d'altres Universitats i Escoles de Postgrau. Articulista d'opinió al Diari de Girona i d'El Periódico de Catalunya. 



Eduard CarreraEduard Carrera
Economista i conflictòleg. Mediador i facilitador comunitari a Olot. Coordinador del Diploma de Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona (Fundació UdG).



dimarts, 18 de desembre del 2012

Jaume, què no has fet?

XAVIER PASTOR I EDUARD CARRERA 
Article Publicat al Diari de Girona el 17 de desembre de 2012




L'escàndol sexual del Sr. Jaume Torramadé, president de la Diputació de Girona, alcalde de Salt i màxim dirigent d´Unió Democràtica de Catalunya a Girona, ha nord-americanitzat la política gironina i ha acabat de fer-ho amb la catalana. Tal com afirma el professor Manuel Castells a El poder de la identitat, el segon volum del llibre L’era de la informació: economia, societat i cultura, el nord-americanitzament de la política passa per concentrar les informacions sobre els comportaments i la persona dels polítics en els mitjans de comunicació, bé perquè duen una vida exemplar i això és un valor que es vol transmetre o, al contrari, perquè són els protagonistes o estan implicats en escàndols sexuals, de prevaricació o de corrupció.

Des del punt de vista d’aquest nord-americanitzament, el cas Torramadé encaixa perfectament i més tenint en compte el darrer gran escàndol sexual als Estats Units: un president i una assessora. Aquest cas va commocionar l’opinió pública, no tant per l´afer sexual, sinó sobretot perquè el president, públicament, va mentir.

Així, en el cas Torramadé es reprodueixen uns fets similars, però sobretot es mostra la incapacitat d’un polític, primer, de comportar-se correctament –no fer un mal ús del seu poder–; segon, de resoldre un conflicte –disculpar-se i arribar a un acord–; tercer, d’evitar que es faci públic –afectant la seva carrera professional, el partit i les institucions que representa–, i, quart, de mentir, si tenim en compte la declaració pública del Sr. Amargant, cap de protocol de la Diputació de Girona, en la qual afirma que a la seva pregunta sobre el fets –«què has fet, Jaume?»– el president va respondre que en el sopar d’inici de campanya s´havia excedit realitzant tocaments sexuals a la seva assessora, la Sra. Amador.

Amb aquests fets, com hauria d´haver actuat el Sr. Torramadé per gestionar i resoldre aquest conflicte?I, sobretot,per evitar-ne la publicitat? Vagi per endavant que si alguna cosa ha de canviar en general, però sobretot en la política, és que davant de fets que van contra de les lleis, les normes i l´ètica, s´ha de denunciar i deixar d´encobrir aquelles conductes i actituds que fan mal als altres directament o indirecta. Només així, lentament, recuperarem la confiança en la política i els polítics.
Dit això, en aquest cas, per ser operatius, calia, primer, analitzar el conflicte i, per tant, tenir la màxim informació. Hauria estat bé saber què és el que van veure els regidors i regidores presents en el sopar. De seguida, proposar una negociació amb l´altra part. Aquests dos primers punts són el que sembla que el Sr. Amargant va seguir, a petició del president.

A continuació, les persones implicades haurien d´haver acordat una solució al conflicte que els convingués o mitjançant un tercer –entenc que el Sr. Amargant es troba en aquest punt intermedi i és acceptat per totes dues parts juntament amb els representants legals per tractar de buscar la millor solució–. En aquest procés, el Sr. Torramadé hi hauria d´haver participat i demanat perdó a la Sra. Amador. Tothom és humà i es pot equivocar. En canvi, es va retirar, amagar i va enviar un altre a fer-ho. D´aquesta manera no es va restaurar l´honor de la persona afectada ni tampoc es va aprendre de l´error. Escoltades les declaracions, la figura del Sr. Torramadé trontolla i la seva actuació té un punt de covardia. Paral·lelament, calia tractar el problema com un assumpte molt i molt privat. És important comunicar i incloure el mínim nombre de persones en l´afer. L´entrada dels responsables d´Unió de Barcelona fa més complexa la gestió, ja que hi ha nous interessos en joc. El que és un conflicte entre un president i una assessora, passa a ser un conflicte de membres d´un partit –simpaties i antipaties personals i lluites de poder internes– i del partit –amb altres partits i amb els mitjans de comunicació–. Era necessari mantenir i finalitzar el procés de negociació fins esgotar totes les vies.

Si s´ha decidit solucionar dialogadament el problema, no calia demanar a ningú que mentís. S´entén un pacte de silenci en positiu, com a condició d´èxit per no entorpir les negociacions i assolir un acord. En canvi, com a negatiu si implica fer còmplices els altres de les teves malifetes, al preu que sigui, o per trencar la negociació i destruir legalment l´altre aprofitant la teva posició de poder.

Finalment, el més intel·ligent és jugar net, i més quan fent-ho així es resol el problema. Cal recordar que si el conflicte esdevé públic, el president serà la part més castigada. La denúncia per extorsió interposada pel Sr. Torramadé a la Sra. Amador trenca la negociació –deixant perdre l´oportunitat de resoldre privadament el conflicte–, fent emprenyar el negociador –ja que se sent enganyat i utilitzat– amb la possibilitat que expliqui el que sap –i fent escalar al màxim el conflicte–, és segur notícia de portada en els mitjans de comunicació, i el deixa embolicat en un assumpte tèrbol, en què s´insinuen culpabilitats i es provoca tard o d´hora la retirada o caiguda del president.
Fa temps que a Salt i també a Girona es parla obertament del comportament i les actituds no gaire amables ni transparents del Sr. Torramadé, fet que li ha creat molts enemics. Massa poder? Poca ètica i intel·ligència política, social i personal.



divendres, 31 d’agost del 2012

Londres, Salt, París i Los Ángeles

"Quina relació hi ha entre els fenòmens que es van donar en aquestes quatre ciutats separades en el temps i l'espai?"

XAVIER PASTOR I EDUARD CARRERA
Article Publicat al Diari de Girona el 18 d'agost de 2012



Fa més o menys un any, a Londres, la mort d'un jove a trets per la policia va provocar uns greus disturbis, inicialment a Tottenham i després en altres punts de la ciutat. No era el primer cop, però feia molt de temps que no tenien aquesta intensitat. Els darrers, el 1995, a Brixton, es van donar també per la mort d'un jove custodiat per la policia després d'un robatori.

Aquest no és un fenomen aïllat, ni tampoc característic de Londres o del Regne Unit, ja que s'ha donat en altres ciutats de diferents països en diferents moments, però que s'ha intensificat en els darrers anys.

A Salt, el gener de 2011, un jove cau d'un quart pis i mor a l'hospital després del robatori d'un ciclomotor i com a resultat de la persecució de la policia. Al carrer creix la indignació popular que es materialitza amb l'incendi de cotxes, contenidors, mobiliari urbà i en un conflicte de convivència entre habitants de diferents nacionalitats.

L'octubre de 2005 a Clichy-sous-bois, una banlieue-municipi de la perifèria- de París, un jove perseguit per la policia moria electrocutat i encenia l'espurna de la violència als carrers de la capital i a d'altres ciutats de França amb un balanç final de més de nou mil cotxes cremats i de desenes d'equipaments públics i d'establiments privats saquejats.

A la primavera de 1992 a Los Angeles, als Estats Units, un jurat compost per blancs van absoldre els quatre agents de policia que varen agredir brutalment un jove negre mentre eren gravats per una càmera. La sentència va fer esclatar la indignació popular provocant nits d'enfrontaments i desperfectes a la ciutat.

Però què tenen en comú tots aquests conflictes? Quina relació hi ha entre els fenòmens que es van donar en aquestes quatre ciutats separades en el temps i l'espai? Quins van ser els factors que van predisposar a l'aparició de la violència i la destrucció? Es poden repetir?

Tots comencen igual. Un jove és agredit o mor a mans de la policia, com a resultat de la seva persecució o detenció, generant indignació i una posterior escalada de destrucció i de violència. En el cas de Los Angeles, el jove s'acaba recuperant de la brutal pallissa. Hi ha dos protagonistes: joves i policies. Una mateixa successió de fets: un suposat delicte del jove amb la corresponen persecució o detenció amb funest final a partir de l'actuació policial. Uns espais similars: barris o municipis multiculturals a la perifèria de les ciutats amb alt percentatge de densitat (habitant per metre quadrat), amb un índex elevat de població jove, sense feina i que passen moltes hores al carrer. Un clima: de desencís, descontentament, una irritació cap els polítics i el sistema per part dels joves i de la població que com en qualsevol conflicte va creixent des la sensació d'abandonament fins a situacions de tensió i indignació en les quals qualsevol excusa encén els ànims i provoca l'esclat d'un conflicte d'alta intensitat.

I és que en tots aquests llocs es donen un conjunt de factors que van predisposar a l'aparició de la violència. Els de caràcter estructural: una taxa d'atur molt elevada, una situació econòmica precària, en què qualsevol contratemps o política de retallades crea bosses de pobresa, amb un índex de densitat molt elevat -en el cas de Salt és de 4.576,7 hab/km2 mentre que la mitjana de Catalunya és de 234,8 hab/km2-, i amb alts índexs de fracàs escolar. Culturals: persones de diferents orígens i models de vida diferents que conviuen molt a prop els un dels altres, un sentiment d'exclusió social i discriminació racial, una policia en tensió a causa de les condicions i les característiques d'aquests barris, estereotips i prejudicis d'un veïns cap als altres, especialment dels "natius" cap als de fora. De comportament: la mort d'un jove, robatoris, força policial, queixes reiterades i enfrontaments entre els veïns, activitats clandestines i il·legals, tràfic de droga, màfies, explotació sexual. Tot plegat fa que per a les institucions públiques aquestes persones i barris esdevinguin un problema permanent i requereixin dues tipologies d'intervencions: per a l'activitat al carrer i delictiva, més seguretat, i per al context econòmic, ajudes socials, esperant que el temps acabi fent la resta.

En conseqüència, no es pot dir que el conflicte esclati ni que la solució passi per abordar una única causa, com per exemple, una elevada taxa d'atur o perquè es va retirar aquesta o l'altra ajuda, sembla més aviat, tal com hem pogut constatar, que és el resultat de la combinació d'un conjunt de factors. Com si es tractés d'una formula matemàtica, en totes les ciutats analitzades hi ha uns factors que es mantenen. Així, l'aparició de la violència o la gestió amb èxit del conflicte dependrà de l'acumulació de percentatges alts, d'augments d'intensitat, de dos o més factors, amb una combinació que pot variar i varia en cada cas: joves sense cap activitat, pressió policial, pobresa, atur, densitat de població, reducció de subsidis del govern, passivitat o acomodament de la població i augment de la immigració.

Saber aquesta combinació a partir de l'elaboració d'uns indicadors per mesurar el seu grau d'intensitat, alhora que impulsem polítiques per corregir les mancances d'aquest barris i fer créixer aquestes persones, ens permetrà, en base al percentatge que ocupa cadascun d'ells, avançar-nos a l'aparició de disturbis i violència i crear solucions a mida per a aquest tipus de conflictes.