dimecres, 2 de gener del 2013

Els costos del conflicte


Aquest dies hem sabut quin ha estat el cost del conflicte dels "cogombres": 227 milions de €. Aquests milions són les compensacions per les pèrdues derivades de la incapacitat de vendre i emmagatzemar la collita de cogombres bàsicament espanyols, a causa de les declaracions de la senadora de sanitat d'Hamburg Sra. Cornelia Prüfer-Stoks el maig passat.
 
El conflicte es dóna com a resultat de les declaracions públiques d'aquesta senadora alemanya, que afirmava tenir proves que assenyalaven els cogombres espanyols com a causants de la mort de ciutadans alemanys per intoxicació. Després es va demostrar que les anàlisis no eren gens concloents, però independentment de la certesa o no de les proves científiques, el conflicte entre els dos països estava servit. 

La gestió de la crisi sanitària a mans dels científics alemanys, però sobretot per part de les institucions públiques, concretament d'aquest senadora alemanya, va ser fonamental en la creació i aparició d'aquest conflicte, ja que posteriorment les anàlisis van quedar en entredit. Tanmateix, el mal ja estava fet. Tot el món, especialment els consumidors europeus, desconfiaven dels cogombres, fent caure en picat la venda de productes espanyols, italians, holandesos, belgues i polonesos, i provocant la seva destrucció. 

I és que els conflictes són una bona font d'aprenentatge. Segurament tots ho sabem, fins i tot més o menys tenim clar què s'ha de fer en aquestes circumstàncies, però aquest cas demostra de nou que generalment la gent no aplica el que sap. 
Les proves de les primeres anàlisis suposadament apuntaven els cogombres, concretament espanyols, com a causa de la mort dels ciutadans alemanys. La senadora va considerar que tenia la informació necessària per afrontar una alarma sanitària, ja que es coneixia la font de la intoxicació. Les seves paraules, malgrat que podien generar un conflicte amb els productors agrícoles, transmetien una imatge forta de la salut pública alemanya i esvaïen qualsevol risc d'epidèmia. Però hi havia altres possibilitats. Amb els primers indicis sobre els cogombres, fer verificacions, ja que hi havia molt en joc. Un cop verificat, parlar amb els països europeus productors i amb les institucions de la Unió Europea en aquesta matèria, posar a treballar diferents científics per trobar un remei a la malaltia i sobretot acordar el missatge que es comunicarà. Per contra, es va imposar la visió espantadissa i miop de la senadora en la gestió de la crisi sanitària que, contaminada per les declaracions d'aquell moment de polítics alemanys sobre l'estat de l'economia espanyola i la manca de productivitat laboral, va precipitar un conflicte públic de grans dimensions i costos elevats.
D'entrada, 71 milions d'euros només per al 50% de les pèrdues dels productors de cogombres, però també de tomàquets, enciams, carabassó i pebrot, espanyols. L'altra 50% està previst poder compensar-ho més endavant amb subvencions. 
Si en situacions normals no s'han d'assumir aquestes pràctiques i aquests resultats, en època de crisi aguda, amb retallades i restriccions públiques i privades, la creació innecessària d'aquests conflictes és intolerable i més tenint en compte que aquest s'hauria pogut estalviar.
 
Ara ja sabem amb dades quins són els costos d'un conflicte, però sobretot tenim indicis clars del que no s'ha de fer i, sabent-ho, el que cal posar en pràctica per resoldre'ls amb èxit.


XAVIER PASTOR I EDUARD CARRERA 
Article Publicat al Diari de Girona el 3 d'Agost de 2011

Starsky & Hutch


«Fa set anys, Laporta i Rosell amb un equip de joves empresaris d'èxit de 35 i 45 anys van decidir presentar-se a les eleccions del Barça»

Malgrat que el Futbol Club Barcelona ha aparegut força dies en les portades dels principals diaris del país i ha estat en boca de la gent durant setmanes un cop finalitzada la lliga de futbol, el conflicte entre Laporta i Rosell, expresident i president actual del club, respectivament, no ha beneficiat gens aquesta institució. Amb aquest conflicte, la imatge del Barça s'ha associat amb les mútues acusacions de comportaments poc responsables, reprovables èticament i, fins i tot, punibles legalment entre Laporta i Rosell. Això enfronta socis i simpatitzants d'arreu.

Fa set anys, Laporta i Rosell amb un equip de joves empresaris d'èxit de 35 i 45 anys van decidir presentar-se a les eleccions del Barça per dedicar-li "els millors anys de la seva vida". Després del primer gran èxit esportiu, la lliga del 2005, Laporta va fer fora Rosell i tres directius més, fent-se públic un conflicte sobre com dirigir el club. D'ençà, s'obre el millor període futbolístic de la història del Barça. Laporta extrema el seu presidencialisme, mentre valora el seu futur polític independentista. Rosell, des de fora, es prepara per ser el proper president del club.

En tot aquest procés i especialment durant el 2010, any d'eleccions a Can Barça, Laporta i Rosell, companys de viatge en el passat, es comporten com aquella parella de policies de la sèrie de TV dels anys setanta Starsky & Hutch. El primer és el policia dur, que actua sense miraments ni contemplacions, de forma directa; Hutch, el noi de cabells rossos de cara amable, funciona pausada i reflexivament, però fa ús de la força quan convé reduir els delinqüents. Laporta fa gran proclames a les assemblees sobre les crítiques que des de fora es fan al club i a la seva persona, manifesta el seu independentisme als mitjans de comunicació, insulta al president d'Extremadura i es baralla i espia els membres de la seva junta directiva. Rosell pregona de forma amable la necessària recuperació de la normalitat, una gestió del pressupost correcta i evitar els conflictes interns en la campanya electoral. I malgrat tot, assolida la presidència, denuncia als tribunals Laporta per mentider en el cobrament d'unes suposades comissions de Ronaldinho i elabora una auditoria econòmica que presenta a l'assemblea de compromissaris per decidir si es duen a terme accions judicials contra l'antiga junta per malversació.

El Barça és "més que un club". Amb aquesta frase pronunciada per primer cop l'any 1968 per Narcís de Carreras en el seu discurs de pressa de possessió com a president del club i convertida al 1973 en lema electoral d'Agustí Montal, es va vehicular amb èxit la representació d'un sentiment i d'una identitat catalanes i la defensa dels drets i les llibertats democràtiques en temps de dictadura. Avui aquesta idea s'associa a aquests sentiments, però també al prestigi i la vessant més humana i social d'un club que aplega moltes persones a tot el món.

Pel fet que el Barça és com és, s'ha demanar d'ara endavant als presidents del club responsabilitat pública en les decisions, comportaments i declaracions, és a dir, que prevalgui la institució i els valors que la representen per damunt dels interessos privats, com presentar-se a unes eleccions polítiques, i evitar la creació i generació de conflictes personals basats en actituds de revenja que malmetin el club. El Barça no està absent de lluites i de conflictes, especialment quan es tracta de ser-ne el president, però aquests han de donar-se i gestionar-se positivament respectant la història, el prestigi, la idiosincràsia, la imatge i les simpaties que transmet i desperta el club arreu del món.


XAVIER PASTOR I EDUARD CARRERA 
Article Publicat al Diari de Girona el 6 de desembre de 2010

dilluns, 31 de desembre del 2012

Amb Gómez, guanya la política

XAVIER PASTOR I EDUARD CARRERA 
Article Publicat al Diari de Girona el 13 d'Octubre de 2010





 Deia en l'article d'opinió "Tomás Gómez des d'una visió positiva" que en la competència, en la confrontació i en el conflicte hi ha aspectes positius, malgrat molts polítics i mitjans de comunicació es preocupen més per atreure l'atenció de l'elector i del lector posant l'èmfasi en la lluita, l'adversalisme i l'atac personal.

La veritat és que la percepció generalitzada sobre el conflicte, com un fenomen que fa por i que assimilem a una situació que es troba fora del nostre control o més enllà de la normalitat, ajuda a contagiar aquesta visió negativa. Tanmateix, el conflicte és un fenomen que forma part de nosaltres i de la societat i, en conseqüència, que no podem obviar, perquè no fer res provoca desgast i cap solució. Per tant, es fa necessari afrontar-lo i és en aquest moment quan una visió, una actitud i uns comportaments positius en el conflicte es fan imprescindibles per assolir una solució satisfactòria. I és que l'elecció de Tomás Gómez com a candidat del PSM a la presidència de la Comunitat de Madrid té més aspectes positius que negatius. Per aquest motiu, ens hem proposat mostrar com, en contra del tractament d'alguns mitjans de comunicacions, opinadors i polítics, allò més normal hauria estat fer un tractament positiu d'aquest conflicte com a notícia i de les repercussions.

Avui hi ha un nou nom i cognom amb dimensió pública relacionat amb valors de constància, perseverància i compromís amb la política i els ciutadans i que la gent abans desconeixia. Tomás Gómez ha ocupat durant aquests darrers 20 anys la majoria de càrrecs de responsabilitat en el PSM. Gómez ha estat l'alcalde més votat a les eleccions municipals del 2003 amb un 75,5% i va revalidar l'alcaldia de Parla en el 2007. En contra de la cúpula del PSOE va decidir presentar candidatura a les primàries de Madrid, guanyant-les finalment davant de Trinidad Jíménez, la "prefe" de Zapatero.

Amb la convocatòria de les primàries es va produir una mobilització de la militància: del seu rol actiu enfront de les maquinàries electorals i de la importància del seu vot per decidir el candidat del partit. En aquesta elecció ha participat el 81% de la militància, 14.749 dels 18.140 totals, dels quals 7.606 (51,71%) van votar per Gómez, i 7.059 (47,99%) ho van fer per Jiménez. El resultat va ser ajustat.
Les primàries al PSM han estat un procés modèlic en el qual els candidats han prioritzat el joc net sense al·lusions ni critiques personals destructives i destacant els plantejaments i propostes electorals. Un exemple són les paraules de Jiménez, un cop ha perdut, recolzant el lideratge de Gómez en el PSM i el seu suport per derrotar Esperanza Aguirre del PP.
Durant tot aquest temps, quan s'ha parlat de la Comunitat de Madrid no s'ha parlat del PP ni de l'Esperanza Aguirre, sinó d'una alternativa socialista que ha mobilitzat militants i mitjans de comunicació, que ha captat l'atenció dels futurs electors, a partir de la manera democràtica i transparent d'escollir el candidat, recuperant crèdit i confiança polítiques, i incrementant les expectatives i l'interès de la competència electoral entre el PSOE i el PP en les eleccions del proper any.

Perquè parlar de Zapatero i dels efectes de la victòria en les primàries de Gómez és parlar d'un altre conflicte, del qual la crisi econòmica ja s'encarregarà de traduir els seus efectes quan haguem de decidir qui ha de presidir la Moncloa en les properes eleccions generals el 2012.


divendres, 28 de desembre del 2012

Cavallers i vilans

XAVIER PASTOR I EDUARD CARRERA 
Article Publicat al Diari de Girona el 2 d'Agost de 2010





Hi ha una dita ancestral anglesa que afirma que, en comparació amb el rugbi, el futbol és un joc de cavallers jugat per vilans, amb unes regles molt marcades que castiguen la violència per assolir la victòria, però que la seva popularitat i fàcil pràctica permet que el puguin jugar persones de baix estatus social -de viles- amb comportaments immorals.

Anelka, jugador francès veterà que ha militat a les files de grans equips de futbol, va insultar el seu entrenador a la meitat del partit contra Mèxic, quan aquest li va exigir un plus d'esforç i de sacrifici. Els seus companys en van ser testimonis i la premsa es va fer eco de seguida dels fets succeïts als vestidors, convertint un problema entre cap i treballador en un conflicte de tot l'equip, de caràcter públic i d'abast mundial. L'entrenador, Domènech, va dir-li que no jugaria la segona part. La Federació Francesa de Futbol va expulsar el jugador del Mundial. La resta de companys, per mitjà d'una solidaritat malentesa i preveient que el conflicte, així com el joc desplegat, comportarien la ràpida eliminació de la selecció, van negar-se a entrenar, propiciant el retorn  a casa. 

És evident que l'entrenador i els jugadors, així com la Federació Francesa de Futbol, no van saber llegir el context d'aquesta situació conflictiva, ja que aquest equip va arribar molt turmentat al Mundial. Mesos enrere, la seva classificació va ser objecte de dures crítiques quan van guanyar el partit contra Irlanda amb un gol fet amb la mà. Els vilans havien guanyat.
Però tampoc van saber i/o voler analitzar les causes que van provocar el conflicte, només cal veure la cronologia dels fets: Anelka insulta l'entrenador, aquest no el deixa jugar, la Federació i l'equip tècnic decideixen expulsar el jugador del Mundial, un jugador acusa de "xivato" el preparador físic, un i altre quasi arriben a les mans, els jugadors es neguen a entrenar-se, l'entrenador llegeix el comunicat dels jugadors, la premsa francesa critica el comportament de tot l'equip, el delegat de la selecció francesa dimiteix fastiguejat pels jugadors, França no guanya el següent partit i en el darrer i últim és eliminada, abans es diu que després del Mundial es canviarà el seleccionador i el president de la Federació plega del seu càrrec.

Un insult, i sobretot si és públic i es fa públic, té unes repercussions molt altes de present i de futur per a les persones implicades en un conflicte, però també per als afectats, els jugadors, l'equip tècnic i els representants de la federació de futbol, i per als interessats, la premsa, el govern i la societat francesa i el món del futbol i les persones en general.
D'entrada en una situació d'aquesta mena, no es pot tolerar el comportament del jugador i, per tant, se l'ha de separar temporalment de la resta de l'equip i alhora poder conèixer i verbalitzar quins han estat els autèntics motius que l'han ocasionat, ja que sinó serà pràcticament impossible recuperar la confiança entre aquests dos professionals i d'aquests amb la resta. Cal després comunicar-ho i fer-ho públic, explicant els motius de la reacció del jugador. Fer-ho d'aquesta manera, significa comportar-se com a cavallers i treballar perquè no es torni a produir una situació com aquesta en el futur.

Unes poques habilitats en la gestió i resolució de conflictes haguessin ajudat. Res de tot això s'ha fet ni sembla que es farà. El nou seleccionador, Laurent Blanc, ha decidit no convocar cap dels jugadors del Mundial per al proper partit. Mort el gos, morta la ràbia. És evident que aquesta decisió tindrà una efectivitat immediata, però en cap cas haurà solucionat l'esmentat conflicte, ans al contrari, s'ha preferit fugir o evitar-lo.
Mentrestant, els 23 jugadors del Mundial i el seu entrenador seran popularment estigmatitzats, no tant per l'eliminació del Mundial, com per la seva incapacitat per gestionar un conflicte i mostrar una imatge col·lectiva denigrant.

Com es crea un conflicte públic

XAVIER PASTOR I EDUARD CARRERA 
Article Publicat al Diari de Girona el 21 de Juny de 2010





La política local també es juga en els mitjans de comunicació, i més quan els polítics són objecte i subjecte de conflictes i quan comparteixen govern. Aquest és el cas del govern de Sant Feliu de Guíxols que, ara, amb tranquil·litat ens proposem analitzar. Dic, proposem perquè aquesta article és el resultat del treball de l'Eduard Carrera, alumne del postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària, i de mi mateix, com a director.

Concretament, el govern de Sant Feliu de Guíxols va centrar la nostra atenció en el moment en el qual el seu alcalde, Pere Albó (PSC), va proposar una consulta popular per contrarestar una moció de censura de l'oposició (CiU+TSF+Amics). Amb aquesta proposta es creava un conflicte públic sense precedents i d'importants dimensions. Públic: perquè aquest conflicte afectava el govern i l'ordenament democràtic i local, perquè s'implicava els ciutadans i, perquè, es captava l'atenció dels mitjans de comunicació.

Però, la consulta era només el símptoma: 1) d'un conflicte latent entre els partits polítics i les persones que els representen, tant del govern com de l'oposició; i 2) de la intensificació del conflicte, ja que, si finalment es feia la consulta o la moció de censura, es produirien més tensions i més lluites, fent "escalar" el conflicte més i més amunt.
Així va ser. Un cop l'alcalde va ser desposseït del seu càrrec, es va fer saber que el Sr. Luque, regidor d'Amics i del nou govern, i constructor de professió, feia obres llicència. Abans de continuar cal preguntar-se, per què es feia saber això ara i no abans mentre el Sr. Albó i ERC governaven? En Luque es va sentir amenaçat i va respondre de forma desmesurada assetjant físicament l'exalcalde a casa seva, i els seus treballadors agredint-lo. Finalment, l'actual alcalde, el Sr. Motas, de TSF, va haver de cessar-lo i per tant deixar el govern en minoria i tant o més inestable que l'anterior.

Les causes del conflicte són els comportaments dels partits polítics, que propicien contínuament la lluita i la tensió: rumors d'assetjament de regidors a tècnics, conflictes d'interessos privats, irregularitats administratives silenciades, consultes ciutadanes fora de context, mocions de censura d'antics socis de govern, etc. Però també deixi'ns dir-los que la distribució del ple en regidors resultant de les eleccions municipals -PSC 7, CiU 5, TSF 5, ERC 2, ICV 1, Amics 1- ha predisposat aquesta inestabilitat governamental. Sant Feliu de Guíxols ha estat 20 anys governada pel PSC, 11 per CiU i 3 anys per dos governs de coalició de signe diferent, però amb un demoninador comú: els independents de TSF.

No sabem els resultats de les properes eleccions municipals, però sí podem dir que: 1) si els polítics no volen perdre la nostra confiança, han de ser més honestos i aprendre a dir les coses quan toquen i no quan els convenen, bé per guanyar les eleccions o com a despit perquè t'acaben de treure la cadira; i 2) si s'ha de compartir el govern, saber les condicions d'aquest acord i del seu manteniment, evitant que qualsevol excusa sigui vàlida per reproduir un conflicte públic.

dijous, 20 de desembre del 2012

Conflicte Públic

Xavier Pastor."Conflicte Públic. 30 articles breus sobre la Resolució de Conflictes". 2012. Etervisual. (conté articles elaborats conjuntament amb l'Eduard Carrera)

Conflicte PúblicPrimer llibre a casa nostra que aborda i tracta exclusivament el Conflicte públic i ofereixclaus i processos per a la seva gestió i resolució.

Aquesta publicació recull un conjunt d’articles de premsa on s’expliquen de forma atractiva i pedagògica conflictes públics, i, a la vegada, es comenten i s’apliquen formules provades per a la seva gestió i Resolució positiva i amb èxit.

Els trenta articles d’aquest llibre tracten conflictes públics, des de la seva triple vessant: 1) problemes que impliquen o afecten a les persones com a  ciutadans; 2) situacions i fets que reclamen una resposta des dels governs i les administracions públiques, com a garants i responsables de la seguretat i l’estabilitat socials; i 3) esdeveniments i declaracions d’assumptes conflictius que s’informen en els mitjans de comunicació, que esdevenen i es fan públics.

Comprar en versió KINDLE

Comprar en versió TABLETA i ordinador


Xavier PastorXavier Pastor

Politòleg i conflictòleg. Director del Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la UdG (Fundació UdG). Autor i coautor de diferents investigacions a Catalunya i de llibres: Guia pràctica de la gestió de conflictes en el teixit associatiu i de voluntariat (2006); Mediació Comunitària i Gestió Alternativa de Conflictes. De las experiencies a la bones pràctiques (2007). Conflictes i Conflictologia (2008). Materials del Llibre Blanc de la Mediació a Catalunya (2009). Col·laborador docent de diferents Masters d'altres Universitats i Escoles de Postgrau. Articulista d'opinió al Diari de Girona i d'El Periódico de Catalunya. 



Eduard CarreraEduard Carrera
Economista i conflictòleg. Mediador i facilitador comunitari a Olot. Coordinador del Diploma de Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona (Fundació UdG).



dimarts, 18 de desembre del 2012

Jaume, què no has fet?

XAVIER PASTOR I EDUARD CARRERA 
Article Publicat al Diari de Girona el 17 de desembre de 2012




L'escàndol sexual del Sr. Jaume Torramadé, president de la Diputació de Girona, alcalde de Salt i màxim dirigent d´Unió Democràtica de Catalunya a Girona, ha nord-americanitzat la política gironina i ha acabat de fer-ho amb la catalana. Tal com afirma el professor Manuel Castells a El poder de la identitat, el segon volum del llibre L’era de la informació: economia, societat i cultura, el nord-americanitzament de la política passa per concentrar les informacions sobre els comportaments i la persona dels polítics en els mitjans de comunicació, bé perquè duen una vida exemplar i això és un valor que es vol transmetre o, al contrari, perquè són els protagonistes o estan implicats en escàndols sexuals, de prevaricació o de corrupció.

Des del punt de vista d’aquest nord-americanitzament, el cas Torramadé encaixa perfectament i més tenint en compte el darrer gran escàndol sexual als Estats Units: un president i una assessora. Aquest cas va commocionar l’opinió pública, no tant per l´afer sexual, sinó sobretot perquè el president, públicament, va mentir.

Així, en el cas Torramadé es reprodueixen uns fets similars, però sobretot es mostra la incapacitat d’un polític, primer, de comportar-se correctament –no fer un mal ús del seu poder–; segon, de resoldre un conflicte –disculpar-se i arribar a un acord–; tercer, d’evitar que es faci públic –afectant la seva carrera professional, el partit i les institucions que representa–, i, quart, de mentir, si tenim en compte la declaració pública del Sr. Amargant, cap de protocol de la Diputació de Girona, en la qual afirma que a la seva pregunta sobre el fets –«què has fet, Jaume?»– el president va respondre que en el sopar d’inici de campanya s´havia excedit realitzant tocaments sexuals a la seva assessora, la Sra. Amador.

Amb aquests fets, com hauria d´haver actuat el Sr. Torramadé per gestionar i resoldre aquest conflicte?I, sobretot,per evitar-ne la publicitat? Vagi per endavant que si alguna cosa ha de canviar en general, però sobretot en la política, és que davant de fets que van contra de les lleis, les normes i l´ètica, s´ha de denunciar i deixar d´encobrir aquelles conductes i actituds que fan mal als altres directament o indirecta. Només així, lentament, recuperarem la confiança en la política i els polítics.
Dit això, en aquest cas, per ser operatius, calia, primer, analitzar el conflicte i, per tant, tenir la màxim informació. Hauria estat bé saber què és el que van veure els regidors i regidores presents en el sopar. De seguida, proposar una negociació amb l´altra part. Aquests dos primers punts són el que sembla que el Sr. Amargant va seguir, a petició del president.

A continuació, les persones implicades haurien d´haver acordat una solució al conflicte que els convingués o mitjançant un tercer –entenc que el Sr. Amargant es troba en aquest punt intermedi i és acceptat per totes dues parts juntament amb els representants legals per tractar de buscar la millor solució–. En aquest procés, el Sr. Torramadé hi hauria d´haver participat i demanat perdó a la Sra. Amador. Tothom és humà i es pot equivocar. En canvi, es va retirar, amagar i va enviar un altre a fer-ho. D´aquesta manera no es va restaurar l´honor de la persona afectada ni tampoc es va aprendre de l´error. Escoltades les declaracions, la figura del Sr. Torramadé trontolla i la seva actuació té un punt de covardia. Paral·lelament, calia tractar el problema com un assumpte molt i molt privat. És important comunicar i incloure el mínim nombre de persones en l´afer. L´entrada dels responsables d´Unió de Barcelona fa més complexa la gestió, ja que hi ha nous interessos en joc. El que és un conflicte entre un president i una assessora, passa a ser un conflicte de membres d´un partit –simpaties i antipaties personals i lluites de poder internes– i del partit –amb altres partits i amb els mitjans de comunicació–. Era necessari mantenir i finalitzar el procés de negociació fins esgotar totes les vies.

Si s´ha decidit solucionar dialogadament el problema, no calia demanar a ningú que mentís. S´entén un pacte de silenci en positiu, com a condició d´èxit per no entorpir les negociacions i assolir un acord. En canvi, com a negatiu si implica fer còmplices els altres de les teves malifetes, al preu que sigui, o per trencar la negociació i destruir legalment l´altre aprofitant la teva posició de poder.

Finalment, el més intel·ligent és jugar net, i més quan fent-ho així es resol el problema. Cal recordar que si el conflicte esdevé públic, el president serà la part més castigada. La denúncia per extorsió interposada pel Sr. Torramadé a la Sra. Amador trenca la negociació –deixant perdre l´oportunitat de resoldre privadament el conflicte–, fent emprenyar el negociador –ja que se sent enganyat i utilitzat– amb la possibilitat que expliqui el que sap –i fent escalar al màxim el conflicte–, és segur notícia de portada en els mitjans de comunicació, i el deixa embolicat en un assumpte tèrbol, en què s´insinuen culpabilitats i es provoca tard o d´hora la retirada o caiguda del president.
Fa temps que a Salt i també a Girona es parla obertament del comportament i les actituds no gaire amables ni transparents del Sr. Torramadé, fet que li ha creat molts enemics. Massa poder? Poca ètica i intel·ligència política, social i personal.